30 de set. 2008

lluitador dels drets i les llibertats de Catalunya.

FRANCESC DE CASTELLVÍ I D’OBANDO

L’hereu d’Ignasi de Castellví (veguer de Montblanc) i de Joana d’Obando rebé les aigües baptismals el 16 de febrer de 1682 a l’església de Santa Maria, de Montblanc, apadrinat per Diego del Manzano, sergent major del terç del regne de Toledo, natural d’Alburquerque, i Maria-Clara de Pontarró i de Castellví, de Tarragona.

Durant la guerra de Successió prengué partit pel rei arxiduc Carles III, de qui fou un seguidor fervent.

Després de la batalla d’Almansa (25-4-1707) fou, com ell mateix ha deixat escrit, un dels cavallers destinats per Carles III a “acalorar el país [Catalunya] en la frontera y al pronto levantamiento de los cinco regimientos de infanteria y a otras comisiones”, funció que alternà amb la de governador general de la baronia del monestir de Vallbona, que, ben segur, li aconseguí la seva tia Anna-Maria, que aleshores n’era l’abadessa.

L’any 1711 les autoritats austriacistes li encomanaren la missió d’anar a la frontera a atendre diverses qüestions relacionades amb el reial servei, entre les quals destacava l’aixecament del Sometent.

El 30 de juny de 1713, com a membre de l’estament militar, assistí a la Junta de Braços aplegada a Barcelona per decidir el que s’havia de fer un cop evacuades les forces imperials; hi anà a títol personal i com a procurador de Josep de Pontarró.

Un cop els Braços es determinaren a resistir, ell va restar a Barcelona per participar en la defensa de la plaça i s’incorporà a la coronela amb el grau de capità. La seva actuació militar fou molt estimable durant tot el setge (especialment en la defensa del convent de Santa Madrona i del Portal Nou i en la recuperació del baluard de Santa Clara, on fou ferit), assistí a la darrera junta que se celebrà al fort del portal de Sant Antoni entre les dues i les tres de la tarda del dia 11 de setembre. Castellví estigué al front de la 8ª Companyia del 2on Batalló de la Coronela, el de la Immaculada Concepció de la Verge Maria.
Un cop ocupada Barcelona fou sotmès pels borbònics a un règim de llibertat vigilada, i el 1719, en esclatar el conflicte entre França i Espanya, fou acusat de conspirar a favor dels francesos, que prometien els restabliment del règim autonòmic derogat, i per això es refugià a Vallbona, sota la protecció de les seves germanes monges, la qual cosa, però, no li serví gaire, ja que un escamot de soldats l’anà a cercar i se l’endugué pres. El deixaren en llibertat sota garantia de 8.000 ducats, i aleshores s’acollí a la protecció dels seus parents, els Armengol de Roquefort de Queralt, i passà a residir al castell del dit lloc, on el trobem del gener de 1722 al juny de l’any següent. El 6 d’octubre de 1726, cansat de la situació en què vivia a Catalunya i aprofitant l’amnistia de la pau general de Viena, se’n va anar a Àustria, on va arribar el mes de novembre, i val a dir que és un fet bastant sorprenent ja que deixa el país just quan molts exiliats retornen; l’explicació d’aquest comportament excepcional por raure en un ànsia de trobar la pau personal i poder dedicar-se sense impediments a narrar els esdeveniments que havia viscut.

A Viena aconseguí una pensió anual de 600 florins, incrementada posteriorment amb un centenar de duros, i es dedicar a recollir documentació i testimonis dels emigrats, a llegir els textos d’ambdós bàndols (escrits durant la guerra) a posar sobre el paper els seus records i notes i a recercar informació en els arxius militars vienesos. Tot aquest esforç restà fixat en cinc manuscrits de mida foli, escrits en castellà, que, en conjunt, suposen dotze volums i quatre caixes, amb el títol de Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725.

L’obra, és una de les principals fonts per estudiar la guerra de Successió, no es redactà seguint un ordre cronològic, ja que el primer text que s’escriví fou el dedicat als fets esdevinguts entre 1711 i 1720; seguí la narració del que succeí entre el regnat de Carles II i l’any 1710, i l’últim que es redactà fou el compendi introductori. La major part del text s’escriví entre 1737 i 1742 i, després d’una interrupció, s’acabà de redactar entre el novembre de 1747 i el juny7 de 1749.

Francesc de Castellví va morir el 15 de setembre de 1757, als setanta-cinc anys, i fou enterrat a Santa Maria de Viena., sense veure publicada la seva obra.

Les Narraciones históricas de Francesc de Castellví són el millor testimoni de què disposem de la guerra de Successió i de la dècada posterior. Castellví, que escrigué les Narraciones després de veure confiscats els seus béns i d’emigrar a Viena, és un narrador que sovint parla de fets viscuts per ell personalment i sempre està ben documentat. L’obra manuscrita conservada a Viena no havia estat editada fins a temps recents, però sense alguns paràgrafs; un d’ells, on Castellví analitza amb claredat el caràcter plurinacional d’Espanya. Per Castellví, el concepte d’Espanya té, fonamentalment, un sentit geogràfic, mentre insisteix en el concepte d’entitat política de la Corona d’Aragó i d’unitat lingüística entre Catalunya i València.

A Viena inicià una tasca important com a historiador. Aleshores, el protagonista de la història, genuïnament constitucionalista i partidari d’una Espanya plural, objectius que l’austriacisme defensà enfront de l’absolutisme i el projecte uniformitzador que imposà Felip V a partir de 1707, n’esdevenia el cronista.

La figura de Castellví, doncs, respon perfectament a la de l’home compromès amb els seus ideals i amb el seu país fins a les últimes conseqüències: amb la lluita fins al darrer moment —quan la defecció guanyava adeptes entre la noblesa— i, quan la resistència ja no va ser possible, escrivint la història de la guerra per deixar constància en la memòria de futurs lectors sobre l’aposta i el coratge dels catalans.

Malgrat que la seva interpretació parteix d’una òptica inequívocament austriacista, el rigor sol presidir l’exposició dels fets, anàlisi que acompanya amb uns extensos apèndixs documentals i amb referències bibliogràfiques que avalen la narració.

D’altra banda, quan ho creu convenient, no estalvia crítiques al bàndol austriacista, ja sigui als països aliats o als seus exèrcits, o bé exposant les contradiccions internes i les fractures que van dividir els catalans en aquells anys tan difícils.

Els cinc esborranys d’aquesta obra tan ambiciosa com extensa es conserven al Haus-, Hof-und Staatsarchiv Wien, dels quals l’historiador Salvador Sanpere i Miquel tragué una còpia manuscrita que està guardada a la Biblioteca de Catalunya (actualment, a més a més, l’Arxiu Nacional de Catalunya disposa d’una còpia microfilmada). Afortunadament, les Narraciones han vist la llum gràcies al treball de Josep M. Mundet i José M. Alsina, i a la iniciativa encomiable de la Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Percopo, que les ha editades.

El montblanquí ens parla dels regnes que componen «el continente de la España», a fi de deixar constància sobre la seva diversitat territorial, cultural, lingüística i política («eran estas naciones… distintas en leyes, costumbres, trajes e idiomas», ens diu), idea sobre la qual l’austriacisme dels territoris de la Corona d’Aragó va bastir un dels pilars principals del seu projecte polític: la defensa del constitucionalisme.

Castellví redacta amb una clara voluntat instructiva, conscient que «muchos que se son considerados instruidos en la historia, reciben notorias equivocaciones respeto a la España y no pocos creen que los reynos y provincias que contiene la España […] tienen un mismo idioma, las mismas leyes, exempsiones, costumbres y los mismos traxes». Escriu, per tant, «para apagar semejantes equivocaciones».

A partir de 1707, amb l’abolició dels furs de l’Aragó i de València, Felip V i els seus ministres havien emprès, decididament, el camí cap a l’absolutisme i l’unitarisme fent taula rasa del model polític dels Àustries, basat en la unió en pla d’igualtat, aeque et principaliter, de les dues corones. Havia nascut l’Espanya vertical de què ens ha parlat Ricardo García Cárcel, la qual va engendrar cap al 1725 un nacionalisme espanyol de nou signe, alternatiu al tradicionalisme purista.

La creació de la Real Academia Española (1714) i de la Real Academia de la Historia (1738), amb una inequívoca funció homogeneïtzadora que havia de consolidar el castellà com a llengua del poder i una interpretació oficial de la història, fonament de la legitimació institucional de la corona. Una política que anava acompanyada de mesures per fer efectiva l’oficialitat del castellà i l’aplicació de la censura per a l’edició de llibres i d’impresos.

Ben entès, per Castellví, el concepte d’Espanya té, fonamentalment, un sentit geogràfic. Sovint parla del «continente de la España», encara que la idea de monarquia hispànica hi és implícita. Reforça aquesta impressió el fet que hi inclou Portugal, els comtats de Rosselló i Cerdanya, sota domini francès, i Menorca, aleshores en mans dels britànics. Tanmateix, insisteix en el concepte d’entitat política de la Corona d’Aragó —i d’unitat lingüística entre Catalunya i València—, malgrat la diversitat dels seus components, tant cultural com política, cosa que sempre constituí un dels seus trets definidors enfront de la Corona de Castella.

Remarca Castellví, «en Vizcaya, Navarra, Asturias y Galicia, se conservan oy día diferentes prerrogativas como sombra de las que gozaban»: es tractava dels territoris que havien estat fidels a Felip V en la guerra de Successió.

Castellví és un més dels personatges de l’historia moderna de Catalunya que poc a poc van penetrant en la nostra memòria històrica gràcies a investigadors –historiadors que cerquen les fonts dels fets que donen raó de ser i continuïtat a la nostra cultura com a poble i donen eines a les generacions venidores per d’aquesta manera tinguem futur com a poble i no tan sols com a individus.

Castellví ha estat un exemple de comportament de com un personatge de les classes benestants van assumir la seva responsabilitat com a part d’un poble diferent del castellà i de defensa del ordre constitucional de la Corona d’Aragó.

Montblanc, fins al 1994 no va retre homenatge a tan insigne lluitador dels drets i les llibertats de Catalunya.

La placa en honor a Francesc de Castellví i d’Obando es ubicada en la Pl. S. Francesc de Montblanc i diu “Montblanc. Al seu fill predilecte Francesc de Castellví i Obando. Montblanc 1682 – Viena 1757. Heroi de les llibertats catalanes en el setge de Barcelona de l’any 1714. Onze de setembre de 1994”
Les cróniques diuent que Castellví va rebre la notícia de la capitulació de Barcelona mentres estava al mig d’un contraatac contra les forces filipistes.

Des del 2006 una salutació a un home d’honor compromés amb la seva època i la seva terra.

Bibliografia
Albareda Salvadó, Joaquim. “¿Qué cosa es la España?. L’Espanya composta segons l’austricista Francesc de Castellví”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. ISSN 0213-6791, Núm. XV (2004), p. 113-123
Rovira i Gómez, Salvador-J. La baixa noblesa de la Conca de Barberà a l’edat moderna. Montblanc : Centre d'Estudis de la Conca de Barberà, 2005 p. 67-69

2 comentaris:

Sabina Santiago ha dit...

Saps un munt d'historia, noi

lunics948 ha dit...

Felicitats,es un molt bon treball,en realitat reflexa el que va passar, un concepte uniformista i jacobí, deiferenciaba un bandol de l´altra.
Pero també es cert que encara que sigui en una visió geografica, es tenia entesa una forma d´estat superior que unia els pobles que en realitat formen espanya, i aquest pensament que jo comparteixo, res te a veure amb una necessitat secesionista, crec mes amb una forma d´entesa per que tots podem gaudir de les nostres llibertats en pau.